És de fosc, quan gotes xirioies de pluja repiquen les finestres, que la tos et visita. Tens febre?
Ja no. La medecina suavitza el dolor, però no et cura. No et cura i espasmes de tos fan trontollar el teu cosset encara menut.
Jo, desvetllat, t'acullo entre mons braços. El meu pit és el teu llit. Si passegem, et sadolles de calma. Si ens aturem, torna la batalla.
Escric per espantar els fantasmes. Fantasmes... pensaments fugissers, cabòries d'una feina farcida de projectes i tasques engrescadores. Fantasmes... propostes que només jo crec inclusives en un centre on la diversitat és font d'ensenyança, riquesa de vida i, com la vida, fantasmes enfrontats per llurs experiències acumulades.
I, en el fons, recloses dins del meu fantasma, dues raons de ser que trontollen: escriure i caminar, caminar i escriure. Input i output que m'han fet com a fantasma capaç d'estimar el proïsme i, vull creure, amb capacitat d'entendre i estimar fins i tot a qui em fa mal.
El petit fantasma que nia dins del cos malalt del meu fill es remou en somnis somoguts pel mantell de pell que l'envolta. Feixuc és el cos quan trontolla. Feixuga és la nit del cuidador que, per tenir cura, esmerça la nit en vetlla i es deixa creuar per les cabòries de les vides compartides: la feina, l'escola, rostres solcats per fantasmes perduts i famolencs,...
Desconec el demà, quan la nit és vetlla. Desconec el demá, quan el cos hagi d'entrar en batalla, amb un fantasma esgotat i la preocupació d"haver d'anar-hi i anar-hi per guanyar-se els dinerons que, o canvien molt les tornes, o ens fan a tots esclaus del Diner i no pas Lliberts de l'Amor Proper.
Els ulls es tanquen: la mare dorm i el menut sembla que, ara sí, va guanyant la son que no trobava. Ulls pesats, dits que rellisquen. Dins la foscor, deixo la música improvisada del meu fantasma que espera el retorn del vell mico boig, de llur essència animal, aquell substrat comú que fa que caminem i escrivim, que fem present l"a poc a poc i bona lletra que ens porta lluny, tan lluny com l"Amor al proïsme i el per què de tot plegat.
Raons de vida que resten mudes pel soroll d"aquest món veloç on ser màquina té més valor que ser persona.
Sia dit.
