Sovint, quan, en les pregoneses de la fosca, el teu plor trenca el nocturnal vel de la son, em sento com un naufrag a la deriva dins de llur nau sense timó.
La tempesta ens reté lluny de coberta i,
l'habitació, esdeve el camarot on tots tres vivim l'embat dels vents que ens governen.
Després, quan la calma i la son tornen, un timoner invisible porta ls nau per mars tranquiłes. Ta mare i tu dormiu plàcidament i jo us vetllo, mentre la tempesta segueix bategant dins meu amb la força del paternal smor irracional i primigeni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada