Un dia de febre i dolor que s'acaba. A les 7, les forces ja et falten i la son comença a abraçar-te.
Tu, quan la son arriba, vols breçolar-te en ton pare. Aixeques els bracets amunt i em mires als ulls.
En agafar-te, fas adéu amb la ma a la mama, m''ajudes a tencar les portes i tu sola tanques el llum.
Cap a l'espatlla, braços rodejant la còrpora de ton pare, escoltes la segura veu que, en dolces paraules, t'embolcalla.
Tonades conegudes, cançons improvisades. Cada nit muden les paraules.
Avui, sorgint del cor, ha vingut el Pirineu proper. Hem pujat al Canigó, hem passat del Pla Guillem i les Esquerdes, hem gaudit el Costabona i hem baixat a Ulldeter abans de perdre'ns per Conadevaca i les olles encimbellades d''aquelles belles valls tan trepitjades. Hem cantat al Balandrau, al Cerví i a la mare Taga i, tot fent un salt gegant, hem vist el Port que, sobre l'Ebre, fa estada.
Ara dorms. Dorms i vull creure qye somnies en totes aquestes muntanyes. Que hi somnies i que el somni et treu els dimoniets que la ciutat t'ha cardat dins ta tendra panxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada