Esgotament

Avui ës dissabte i tinc la sort d'una feina que deixa aquest jorn en llibertat.

Avui però, m'he tornat a llevar pels volts de les sis. I és que, en aqursta hora, la baldu és ben cansada de llit.

De primer, saludem al nou dia -si és que s'ha aixecat -. Seguidament, la gandula, porta una somrient baldufona fins la cuina. Allà es mira el ritual de l'esmorzar patern com un científic al seu experiment.

La bellesa d'aquests instants però, s'acumulen un darrera l'altre, dia rere dia, amb més somriures o algun plor. I aquesta acumulació és esgotadora. Tan esgotadora com perquè tornin els dubtes prepaternals: Estic preparat per ser pare?

No hi ha res més bonic

No hi ha res més bonic
que t'adormis al meu pit.

Et despertes amb neguit
dins la fosca de la nit.

Res et calma, tot et dol
i jo et faig de bressol.

Et sacsejo entre mons braços
i et xiuxiuejo amb amor
quatre notes d'una melodia
que et retorna la serenor.

La calma que ja t'ompla.
Un badall en la foscor.
Els ulls, dolços, es tanquen
i et torna a prendre el son.

Ratlles curtes de matinada,
Lesseps, 5:00 am

La flama

Avui has notat, baldufona, l'escalfor de la flama que ens arriba del Canigó.

Cim proper, cim entrenyable d'un massís encisador.

Tu has rebut ta primera flama, al Taradell més entranyable, al Taradell de debó.

Tu has sentit com parlaven mës a prop que ningú i has captat el misteri d'una magia molt antiga i que ens dóna escalfor.

Després has tastat la coca, l'has tastat per primer cop, mentre els pares i l'abuela de cava, coca i fuet en feien pre-sopar deliciós.

Ai! Baldufa! La polvora no t'espanta i comences a tenir son. En braços de ton pare celebres, de l'estiu, la calor.

Calor que endormisca i et gronxa i t'aílla de tot: la Revetlla se'ns acaba, a tu, a l'abu, a la mama i també a un servidor.

Bona ressaca a tothom.

Ai! Perdó! Bona revetlla!!

Mare i filla dormen

Mare i filla dormen
el dolç son feliç.
però al pare,
que se les mira,
Morfeu no vol acollir.

Que li passarà al papa
que no pot deixar la vetlla?

Potser la calor, potser la vida?
Potser un aire, potser una pubilla?

Els ulls se li clouen,
i és que devia tenir,
entravesada al magí,
aquesta mala poesia.

Jorn de castells

Amb les farine tes a la panxolina, la passejo per carrers deserts. Serem a temps d'adormir-la a temps per anar a fer castells?

Avui no he pogut més

Avui no he pogut més
que seguir el camí que fèiem
i trobar-me aquell nadó
que tu i jo vam veure.

Caminant fins a Joanic
i, d'allà, a una Llacuna erma.

L'avi no hi era present
I, fins al vespre,
no'ns hem de veure.

T'acarono

T'acarono el rostre
amb amor paternal
i els ulls se't tanquen
responent a la pau

Llacuna matata

Viu i deixa fer
que em quedo amb els avis
i ja'ns vurem drspreeees

:-)

Llacuna, la pruna

Llacuna
la puna
vestida de dol

Son pare la deixa
son avi la vol