Entrem al 22 dels 46.
Hi entrem, desperts,
amb nas tapat i orella fina.
Es despertarà el menut?
Es remou i fa el gater,
però no es desperta encara.
La nit blanca, la lluna prenyada,
la mar de plata i jo, desvetllat,
prego que, aquest aniversari,
sia el de la curació.
Orella fina, el sento.
Deixo d'escriure, me'n vaig a viure.
I, a la llar,
es feu silenci.
Ni un soroll
ni una queixa.
Del rostre del menut
el somriure no en sortia.
L'ànima de la nena
arreu, feliç, resplandia.
Em desperto a les petites,
la bronquitis encara cou,
i, en apropar-me a la cuina,
tots tres fan la non-non.
La mare ja és a casa.
Complerta és la família.
Ja no s'alça aquell mama!
que el cor et garratiba.
Sans i estalvis, quina sort!
Sans i estalvis, rics d'amor!
Bronquitis aguda,
com si fossis tu.
Avui dormo lluny,
plores profund.
L'àvia si esforça
i tu no entens res
- On és lo meu pare?
- Per què avui no ve?
Projecto enyorança
de llit compartit
però els dits es cansen,
la febre va venint.
Sense tu,
ella dorm
ell remuga.
Sense tu
li costa la son
i ballem entendrits
un bell ball nocturn.
Sense tu
la nit també és calma,
dolça calma
d'amor de vellut.
Sense tu
demana la mama
el bibi és fals pit.
Joiós son de debut.
Nit d'aigualluts
pus la tempesta.
El colp de la menuda
m'ha fet um forau
que perdura
i em té despert.
Em miro el món
de Coll des Horo estant:
cap on vessaran
les aigües de ma vida?
Un instant i tot canvia,
amb els aigualluts
d'aquesta vida,
amb les notes
d'un cant bonic.
