Et desvetlles sobresaltat
i amb abnea. La mucositat
t'ha obturat el nas
i pateixes. Plores.
Plores i els braços de ta mare
no són prou per calmar-te.
Estobar la mucositat.
Ja ho hem provat tot!
Debades.
Decepció de pares
sense recursos
que malden,
dins la fosca,
per a viure't dormint.
Insomni i calma!
Insomni i calma
sota dura tempesta.
L'aire dansa
damunt nostres caps.
Ara dorm
com son beneit germà,
però domica un mal son
que la despertera.
El menut ja s'amorra
en ancestral font de vida.
La gran sembla calmada
en son dormir vacil·lant.
I jo, que en sóc lo pare,
escric un insomni
d'ancestre batallant
Dificultosament respires.
Tot just un mes i js coneixes eld mocs.
Dificultosament respires
i, damunt del meu pit, et remous.
Cançó de matinada.
De la mainada, tonada.
Patiment de pare sincer
que, en vigilia, vigila
els dolços sons del tendre
planter.
Llopada intensa i brutal,
pressió social absoluta.
A la feina tu has d'estar
amb l'horari que s'indica.
- Jo vull viure els meus fills!
- Jo també voldria viure'ls,
però l'horari cal complir.
T'hi va la vida!
- La vida em fuig quan la filla
surt de la seva guarderia.
La vida em fuig que no hi sóc
per ser en horaria presó,
en la presó d'aquesta mitja-vida.
El món modern és un femer
per a qui l'instint el crida.
La vida d'ara és presó social
quan no sóc smb ma filla.
Dorms damunt del pit
creuant respiracions
Ets tan petit i eixerit
que l'anima depassa el cos.
Ta germana, dos anyets,
amb ta mare és adormint-se
Avui ha estat el seu dia.
Per Déu! Dolça alegria!
Una tarda de tardor
Una petita edat de gel
Una immensa tendresa
anul·la la raó.
Instint animal,
Intel·ligència emocional.
Distress fetal.
Un servei com cal.
'Wonderland' és el camí
que porta protecció...
... per a tu i per a mi.
Una immensa tendresa.
Un immens agraïment.
Em desperta el plor de la filla i les paraules de consol de l'abuela que amb ella dorm.
Sigilosament surto del llit i travesso la saleta. Des del darrere de la porta sento com la baldufona succiona el biberó, i percebo la bondadosa i adormida fesomia de la sogra que se la mira amb amor.
Espero.
Espero encara un xic més i tan sols sento el silenci.
Sigilosament m'entorno al llit on, la dona, en estat de bona esperança, respira fondament els somnis que, dolçament, destil·la llur inconscient en aquestes hores petites.
Ajaçat al llit, agraeixo al destí està rodejat de tres immenses dones: la patidora i amorosa abuela, la dolça i arraujada muller, i la rebel i entenimentada menuda que, amb 2 anys de vida, sap el nom de sa mare i, inconscientment, l'associacia també amb son pare, dues vides que en són una per la divina gràcia de l'amor.
En un banc d'un parc buit
Gronxadors aturats,
piuladissa als arbres.
Unes passes. Esperant.
A les 5 obren les portes.
Seras en rotllana,
un conte a les mans.
Que llarga es fa l'espera
quan tots dos podem jugar.
Que llarga es fa l'espera.
Són les 5. Et vinc a buscar!
L'Alex pren el darrer alè pel melic. El cordó degueix alimentant la segona criatura de casa. Els pares, curulls d'àndia, són atents als cops de cap que el portaran a aquest món.
Ja han passat les 40 setmanes que marca l'experièbcia humana pel seu naixement.
A ulls moderns, fa tard. A ulls humans, porta la marca de la calma i la pau que malgrat la nostra velocitat, porten les causes més importants de l'univers.
Pacients, esperem el màgic instant que renovi la màgia més primordial.
Són les 11 de la nit i, a casa, tothom dorm.
Tothom... menys jo, que reflexiono il·lusionat.
Il·lusionat per la bipaternitat que, un dia d'aquests, arribarà.
Som tan acostumats a la velocitat que un embaràs, oi més quan s'apropa la fi, se'ns fa llarg, molt llarg.
I això que no sortim de comptes fins dimarts!
I ella, la germana 'gran', com ho viurà des de la jove maduresa dels dos anys?
Cansat i exhauste com massa pares en aquest antinatural món, tinc un segon de debilitat que fereix fondament l'arquitectura emocional d'una llar com tantes altres.
Ara que, abuela, mare i filla dormen, jo no ho puc fer i crec que és per l'autocombustió d'un instant girat i maldestre.
Tornarem a l'antinatural normalitat d'aquest món. Hi tornarem amb l'amor, l'estima i l'alegria que la Vida, en llur essència, et regala amb parella i descendència.
Nits de febre i mocs.
Nits de bibi i passejades.
La baldufona està espatllada,
un constipat ha atrapat.
El foc de dins
ens desperta
El foc de dins
pit i passeig.
Dorm i dorm
dolça pubilleta.
Fes la non-non
tendre plançó!
Ton pare i ta mare
et xiuxiuegen
rius d'amor.
Quan el dolor penetra en el remenut cos de la baldufona, les nits esdevenen tempestes de plors endormiscats i pares mig adormits. Amants imperfectes que tensen llur relació en un espiral de malsons i vigilies.
La barca trontolla i fa aigües i s'enfinsa i sura i només el lleu somriure, tou encara, en llevar-se, permet recuperar el senderi perdut.
Avui serà un llarg dia. Avui serà calma tensa després d'espaordidora tempesta.
Com un lladre barroer
m'aixeco en la penombra.
La nena dorm, la mama dorm.
Com una subtil aranya
preparo l'esmorzar,
endormiscat i silenciós.
M'arranjo com puc
amb orella amatent
i tarannà prudent.
El carrer és pura fosca
El meu cor és tenebre
per una nena que dorm.
Tornant a la normalitat. Burgesa normalitat d'horari laboral i anar a buscar la menuda a l'escola bressol.
El cansament acumulat marida amb l'angoixa de no tenir-la al costat. Són temps moderns i tenim sort de tenir feina i poder gaudir d'unes condicions pròpies del cada cop més migrat Estat del Benestar.
Espero amb l'oïda atenta a la felicitat que s'escola per les finestres de la vella casa que ens hem trobat. Ella, a dins, aprèn jugant. Jo, a fóra, somnio en què arribin les 5 i el món es concentri en la seva felicitat.
Et quedes plorant,
quan la feina ens crida.
Et quedes plorant
quan m'allunyo de tu.
Et quedes plorant
i m'anima en pena
Sovint, quan, en les pregoneses de la fosca, el teu plor trenca el nocturnal vel de la son, em sento com un naufrag a la deriva dins de llur nau sense timó.
La tempesta ens reté lluny de coberta i,
l'habitació, esdeve el camarot on tots tres vivim l'embat dels vents que ens governen.
Després, quan la calma i la son tornen, un timoner invisible porta ls nau per mars tranquiłes. Ta mare i tu dormiu plàcidament i jo us vetllo, mentre la tempesta segueix bategant dins meu amb la força del paternal smor irracional i primigeni.
Dijous a l'hora baixa
sortim a comprar.
Tu corres i t'enfiles
i cap als cotxes te'n vas.
T'aturo i t'enfades.
'Et podrien fer molt mal'
Però tu estas de guerra
i, a raons, no fas cabal.
Què et passa?
Què t'amoina?
Potser ets rebel
als dos anys?
Et fas la malcriada
i als papes has rebentat.
Que la nit et moderi
i et torni a fer 'normal'.
Que gaudim de tes ocurrències,
però sense prendre-hi cap mal.
Les vacances a l'hexàgon
s'acaben un dia abans.
Tens febre i estossegues.
Cal que ho miri un professional.
Arribats a Taradell,
la pediatra tot t'ho mira
i ens fa marxar cap a Vic:
vol una radiigrafia.
Finalment, tens un refredat
que als pulmons s'ha entaforat
i caldrà treure'k aviat
amb medecines sel·leccionades.
Ahir baldufona bonica,
per tot pedem la son.
Invertim les nostres forces
per la teva curació.
La nit s'estira com un fil
d'un cabdell inacabable.
La serenor,
tan pròpia d'aquest país,
fuig esperitada
davant del plor d'un nadó.
Una, dues, tres,...
la nena es desvetlla
i són els braços del papa
o el pit de la mama
el què escurça una nit
eterna.
Barcelona Clermont Paris. Tot un món sobre rodes. Tot un món en cadira de tortura que superes amb una excel.lėncia suprema. Ara dormint, ara jugant, ara observant el món que corre al voltant.
La son et vindria, però la mama no hi ės.
Fins ara no t'havies mostrat d'aquesta manera.
Quan la son venia, t'adormies i punt.
Quė fa aquest canvi?
Què provoca aquest neguit?
Finalment, els braços i el pit del pare
són el consol d'un neguit inaudit.
Vespre de calor extrema. La suor impedeix qualsevol contacte físic i, el biveró, ės poc calmant per aplacar els instints d'una baldufona que porta tot el dia lluny dels pares.
Vencent suors, el pit matern torna a ser el calmant definitiu. Ho és més que els protectors braços del pare, ja que, en la font primigènia, es condensa tot l'instint original.
Bona nit, baldufona. Que la nit et sigui lleu i benigna.
Tot lo jorn sense els pares
et carreguen de neguit.
Cap al tard, en arribar a casa,
et llances damunt d'ells
i jugues i xiscles i fuig el cansament.
La son et fa nosa i et negues la pau.
Has d'aprofitar els papes! Mandra fuig!
És tard, molt tard quan t'adorms.
És tard, molt tard quan el neguit és vençut pel llit.
Dins del metro, una camisa vermella posa color i música. La música que Barcelona ha inspirat a gent d'arreu.
Liceu. Baixem amb el record d'altres Ravals viscuts. Baixem per ravalajar i fer el got solitari. Un got precís que faci temps fins el retrobament vermell, fins l'aplec d'un passat etern que rebrota amb la força d'un castell.
Com un nàufrag a la deriva
et lamentes en plena nit.
Xumes pa i aigua en versió infantil.
Demanes braços encara amb son.
T'aixeco, t'ajoques i, caminant,
et ve la pau i segueixes dormint.
Ai làs però, quan et deso al llit
tornen planys i laments sense sentit.
Una vegada i una altra fins que,
ta mare, que t'ha sentit,
et dóna un pit amorosit.
El pit és Calma i Pau.
El pit és Déu i Religió.
El pit t'adorm de debò
i omple de sana enveja
al mascle que no pot.
Com el glaç que omple el món a l'hivern
és la nit iserena que visc al teu costat.
De cop, et prėn un mal record
i et regires implorant els braços amics.
Tu i jo sols, en la fosca nit,
vivim l'amor bonic d'una nit humida.
Fas una dormideta matinera després de ballar pel Farró i el Putxet. Avui volia ser ben lluny, però la voluntat és raó i sentiment. L'instint mana
Plores i t'arrapes a la roba
com si t'hi anés la vida.
Els teus deaeperats plors
encara em trenquen tot.
Maldo per vestir-te en sec,
però t'aferres a la roba molla.
Ara que ha passat tot
sembla un malson abominable.
Sublim instant matiner
de blau novell
que fa fugir la fosca.
La campana batalla
sis cops i algun ocell
canta.
Tu,
vençuda la febre vacunal,
et perds el gran espectacle!
Dorms ell dèbil son matiner
que ton pare guarda.
El primer dia, tot et sorprèn: les acolorides casetas, els fanalats moguts per l'airet, els carruatges i els cavalls que donen vida al Real o tota aquesta varietat de vestits que, com el teu, prenen vida amb la mùsica que ho embolcalla tot.
Tu, espectant, t"ho mires tot amb badoqueria i no serà fins ben entrada la nit que les sevillanas et cridin i comencis a ballar. A ballar amb gràcia de sang, amb la fondaria innocent dee qui gaudeix de dues pàtries, tot i ser-ne inconscient.
La calma prèn l'entorn, tot dibuixant la pau rural d'aquest racó sublim de la vila.
El darrer ocell piula, el sol s'acomiada amb acolorit espectacle i tu, dolça baldufona, t'arrapes fort als braços, accotxes el cap al pit i r'adorms.
Avui has fet set hores seguides de son pausat!!!
Després, gairebé sense desperrar-te, has buudat eel biberó i has entomat un canvi de bolquers inèdiit.
Et remous tot just ara, que el sol ja s'ha aixecat, Han passat tres hores i mandreges al meu costat.
'Necessito ta calma'
m'has dit amb el teu plor.
I jo, amatent, té tret del llit.
Arrapada en ple naufragi
et deixes portar pel papa:
els braços se't relaxen,
s'estoven i cauen.
La respiració ja és més pausada.
Dorms. Dorms i jo et vetllo.
Dorms i jo, assegut a la butaca,,
suporto el pes del teu cap
trencant-me l'espatlla.
Matinada de taxis i jovent,
canvi de bolquer eficient.
Dorms. Dorms en pau sublim.
La pau que et manca
en voltar les dotze.
D'on va aquest canvi
en les darreres 3 nits?
D'om surt aquesta angoixa
que s'alimenta molesta?
Ara, que la calma és amb tu,
l'insomni em fa la requesta.
S'adorm a les 10 i demana bibe i braços a les 2. Són quarts de tres i dorm con els angelets.
Jo, insomne, me la miro dins la fosca, l'envejo i cerco la son que, com transfusió, lii he dat.
La nit escriu un cant silenciós, pausat, lent. Les hores es despullen lentament perlejades del teu aroma intens, tot alçant el primitiu i planyívol càntic del que aprèn.
S''ha d'aprendre la soledat de la foscor, baldufona rodona!
S'ha d'aprendre, petitona, que la nit escriu les més belles pàgines d'un mateix. D'un de sol que creix. sense pares que li lliurin tot el seu ësser, que esmercin senderi i cor, que, abocats a la més amorosa acció, perdin la vida i albirin la mort.
Després de la tempesta ve la calma
com després de la nit, arriba el dia.
Llamps i trons
plors i malsons
Rialles d'un nou dia
vestit de colors de sol.
L'otitis ha fugit
El tractament ha funcionat.
Però la felicitat no ha arribat
L'antibiòtic punyeter
li ha deixat vermell el paner.
La diarrea no s'atura
i la felicitat té suspenguda.
Tiinc fam de tu,
Pirineu amic,
però ara mons camins
no són de pedre i gespa,
sinó de visceres i carn.
A voltes, em pren um torb
que em trenca el cor
esquinçant-me l'ànima.
Orfe de tu com sóc,
deixo les estimades
i m'enfilo pels turons
cercant ta presència.
No et veig, però fer camí
em torna a l'urbà corral
amb la ment calmada
i l'ànima distesa.
Llavors, reprenc el dolç sender
d'estimar la més bella dama
i acotxar, a cor obert, la pubilla
que ha sorgit de les nostres
beneurades entranyes.
Et gronxo contra el dolor
T'abraço amb dolçor
T'escric una cançó?
Massa mocs per tan poc cos
Massa dolor per un nadó
Més dolçor et daria jo.
Dorm, puceta, dorm
I ailla't del dolor
amb la tendra dolçor
d'un son bell i rodó.
Dit aixì, 1 hora és poc temps. Si aquessta és de nit i tens el son inquiet de la malaltia, la cossa s'allarga.
Si hi afegim que aquests 60 minuts et separen de la beneïda medicina que t'alleugi el dolor la cosa ja s'allarga més encara.
Deixo la lletra. La deixo per patir amb tu, per ser tu, per quedar-me el teu dolor.
Jo en sóc un pagès
d'una tendre collita
que em té el cor pres
i les hores cautives.
Quan el sol es pon,
la palla ja em crida
i vaig a dormir
com una falsia.
En crepuscular alba
jo m'alço del jaç,
car la jove ponzella
demana un trasllat.
Comença un nou dia
preparo el menjar
per quan la pubilleta
ja vulgui esmorzar.
Dins la fosca, tot d'una,,
com fràgils joncs de riu,
s'alcen uns bracets
que cerquen l'escalf amic.
Dins la fosca, tot d'una.
en la solitud d'un vell pis,
dormen um pare i una filla
amorosament arraulits.
Matinades extasiades
cadascú amb son tresor:
Tu, aferrada a ta mare
i jo gaudint de l'albada
que em té robat el cor.
Una altra nit és passada.
Passada entre tots dos
que, muntats dalt una barca,
bressolem en dolços sons.
Afalags de filla a un pare
que et serva el bon dormir,
tot esperant que la vida
no et faci obllidar de mi.
Les nits amb ma filla,, sobretot quan té febre, esdevenen nits de fred refugi de muntanya sense estris per encendre foc.
Lee fases de son hi són escaduseres, però reparadores. Les de viglia, les obra la Natura i els seus avisos muts: una gota damumt del sac, un lleu moviment inquiet,
Toca actuar: sortir de sota el forat per on s'escola l 'aigua, hidratar a la menuda, prendre-li la temperatura i medicar-la si cal.
La Natura, sublim com és ella, em troba amatent allà on em ve a buscar.
Costipat jo
Costipada tu
Arrossego els peus
pee casa sense esma.
Dorms, em moco.
Et deixo al llit, plores.
Nit de naufragi.
Nit de vigília.
T'estim!
Creixes més ràpid del qué voldríem.
Setmana espectacular.
Tu gran ja voldries viure
i corres rere la quitxalla
que et depassa en edat i alçada.
Somrient i esgotada
retornes a casa. La gana et fa correr
i sopes calent. Et costa, el llit et costa
Vols viure sempre i dormir et cou.
Després somnies i, de tant en tant,
et qieixes. Demanes els braços de pare protector.
Calmada,
la son,
el llit,
el cor.
Divendres és el gran dia.
Disfressada amb els companys.
Um punt però de febre
ho engega tot a rodar.
Dissabte, ja cal vespre,
t'adorms morta de son.
Quan, a les nou,
demanes teta,
la febre ja ha tornat.
Conilla i medicada
et desvetllets:
ens posem tots dos
a jugar.
La febre ja n'és fugida,
les dents es van alçant.
Plàcida nit ens dones.
encara tens el son revollit.
Plàcida nit ens dones,
els terrors ja han fugit.
Plorant et remous
inquieta dins dell llit.
Rebutges la calma
que t'ofereixo
amb braçades
de violent crim.
Com aturar-te?
Com curar-te?
Com estimar-te?
El cor se m'esquinça,
se'm trenca per tu.
Avuui és dissabte i la menuda, després de despertar-se neguitosa, dorm damunt meu.
De dia és felicitat pura. De nit, somnis plorosos i, als ulls de pare, pur patiment.
Al matí però es lleva energètica i descansada. I això vol dir que els somnis no la desperten i que, malgrat el somiqueig, no deu ser malson.
La fosca i el silenci
m'envolten.
Els ulls, adolorits,
lliuren batalla..
Un altre plor.
Deixar-ho tot
Una altra nit de vetlla.
D'un temps ençà tinc la consciència d'haver traspassat un llindar: el llindar dels misteris familiars.
De dia sóc un en multitud, cos emtre cossos, matèria.
De nit, en canvi, sóc molts en unitat, branca jove del gran arbre dels nostres avantpassats.
Una branca amb un dèbil i solitari brot que, adés és quiet, adès es remou portat pels vents del so més inesperat i inestable.
I, entre l"un i l'altre estadi, la purificació a foc i flama.
Quan els nervis et desvetllen
i la son no vol venir,
cal que dormim tots els altres
pwr a què t'apropis al llit.
És llavors quan t'abraones
sobre els pits de ta mare
per a llevar-te tot el neguit.
Quan la nit ja t'encalça
demanes un biberó
que, amb dues glopades, t'acabes
com si la llet, aigua fos.
És al final, a mode de postre,
que ton pare hi fa un paper:
t'hi aferres adormida
i comença el dolç passeig.
Un dia de febre i dolor que s'acaba. A les 7, les forces ja et falten i la son comença a abraçar-te.
Tu, quan la son arriba, vols breçolar-te en ton pare. Aixeques els bracets amunt i em mires als ulls.
En agafar-te, fas adéu amb la ma a la mama, m''ajudes a tencar les portes i tu sola tanques el llum.
Cap a l'espatlla, braços rodejant la còrpora de ton pare, escoltes la segura veu que, en dolces paraules, t'embolcalla.
Tonades conegudes, cançons improvisades. Cada nit muden les paraules.
Avui, sorgint del cor, ha vingut el Pirineu proper. Hem pujat al Canigó, hem passat del Pla Guillem i les Esquerdes, hem gaudit el Costabona i hem baixat a Ulldeter abans de perdre'ns per Conadevaca i les olles encimbellades d''aquelles belles valls tan trepitjades. Hem cantat al Balandrau, al Cerví i a la mare Taga i, tot fent un salt gegant, hem vist el Port que, sobre l'Ebre, fa estada.
Ara dorms. Dorms i vull creure qye somnies en totes aquestes muntanyes. Que hi somnies i que el somni et treu els dimoniets que la ciutat t'ha cardat dins ta tendra panxa.
Quan els dimoniets et tormenten
i no et deixen dormir, tons pares
fan la vetlla que t'acompanya
fins al matí.
Aliena al vent furient
que fa dansar les teulades,
dorms en braços d'un pare
que, despert i temorenc,
malda per aillar-te d'un terror
que l'hi porta el torb a casa.
Alleugit ja pel record
de la muntanya estimada,
el pare et mira amb la dolçor
de qui, sentint-se protector,
vetlla la nit de llur aimada,
Cavalller que fou dels cims,
burgmestre de la plana,
trovador de mil palaus
ara sóc fidel servent
d'una rememuda dama.
Després de tres nits de pau,
et remous inquieta
i demanes ara un pit
ara uns braços amorosos
que et gronxin la vetlla
i et facin dormir.
Nit moguda, amor rendit.
Massa tendre
per ser pare,
tot i haver esperat
molt.
Massa m'afecten
les maltempsades
de la vida del nou
plançó.
Ara ës una tosseta,
ara una febre que fa por.
Ara arriba la varicela
i m'arrenca un bocí de cor.
De la feina jo em distrec.
El món se'm fa una muntanya.
Cal madurar ja d"un cop
o la vida se"m farà estranya.
Sortint d'una grip
jo sóc
Sortint d'una grip
poderosa,
I, encara a mig refer
tu caus en vomiteres.
La baldufona, inquieta,
no para de cercar el pit,
L'espatlla de son pare
no lli lleva el negut.
Exiliat de tu,
la febre em tormenta.
Exiliat de tu,
l'insomni em desvetlla.
Malaïda grip!
Fuig de mi!
Que la tendre pubilla
no pot dormir.
Cada dia, un nou pas.
Inexorable, innegociable,
màgic i sorprenent.
Gaudir el moment.
Allargar les intimitats
compartides.
Enyorar des de l'obligat
distanciament lanoral i
somniar.
Somniar en arribar a casa
i viure la nova mutació
vital.
Massa vida per un sol cor.
Massa velocitat per un pare
animal.
Ulls pintats de curiositat davant beduins i carrosses. S'acaben les festes de Nadal em un raconet minúscul d'un país occidental.
La baldufona, menuda d"enteniment encara, balla en coll del pare i aplaudeiix a les bandes gitanes, als beduins, als carruatges.
Nit de Reis, la màgia n'és eixida.
La menuda en gaudeix,
amb mirada curiosa i atrevida.
Sevilla-Triana, 5 i 6 de gener 2014
Ës dormint que hi veuria clar,
però ara tot se'm difumina,
car, essent pare com sóc,
les nits se'm tornen dies.
