'Avui li costa agafar el son. Potser perquè, malalta com és, a la nit li venen fantasmes i febres.
Plora. Defuiig els braços, demana els braços, ja no els vol i torna a terra sens deixar de plorar.
Mamamama
Papapapa
D'un a l'altre i altre cop al primer, plora i es frega els ulls i la mama desapareix.
Al sonor menjador de casa, canto el ball de la civada, remogut himne per a nits difícils.
Ja no plora. Marraneja cada cop menys intens fins que, ulls clucs, ja no mira.
Assegut a la butaca, deixo que la son corri cos endins. Ho faig davant per davant del misteri d'un Puig on la ciència fa llum a mitja muntanya, mentre la religió ens il·lumina del cim estant.
Dorm, dolceta, dorm
Dorm i sies feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada