Tiinc fam de tu,
Pirineu amic,
però ara mons camins
no són de pedre i gespa,
sinó de visceres i carn.
A voltes, em pren um torb
que em trenca el cor
esquinçant-me l'ànima.
Orfe de tu com sóc,
deixo les estimades
i m'enfilo pels turons
cercant ta presència.
No et veig, però fer camí
em torna a l'urbà corral
amb la ment calmada
i l'ànima distesa.
Llavors, reprenc el dolç sender
d'estimar la més bella dama
i acotxar, a cor obert, la pubilla
que ha sorgit de les nostres
beneurades entranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada